Quan una cosa acaba, vol dir que una altra comença? O tot succeeix al mateix moment encara que només ens centrem en un fet? Sigui el que sigui que passi, quan ens centrem en una cosa, aquesta, acaba sortint bé si hi posem gust i ganes per aconseguir-ho. No parlaré de deixar de fumar, tema bastant cremat i mastegat, tot i que seria un grandíssim exemple. Tampoc dels propòsits que tant sentim a dir des del 31 de desembre fins avui encara. No cal dir què volem complir aquest any, cal canviar d’any per decidir-ho? Tampoc diré que la força de voluntat ho és tot quan et proposes una meta. Ho és en part, però no és l’únic element.
On vull arribar és a l’interior de tot plegat. Allà on es troba el més pur de cadascú. Allà on només nosaltres mateixos podem accedir i on només la nostra persona té dret a decidir què comença i què acaba. O en què es vol centrar. Estar a missa i volguer repicar campanes, com aquella dita; és una gran veritat. L’energia que tenim a dins és la que ens fa moure’ns d’aquí cap allà. És la que ens fa pensar en fer això o fer allò. És la que ens ajuda a caminar d’un costat a l’altre. Tothom en té; en més o menys mesura, o més o menys exterioritzada. N’hi ha que la porten tant a dins que quan la treuen es tornen més actius que el que és més cul inquiet. I n’hi ha, m’incloc, que quan deixen de fer coses tenen la sensació d’haver perdut les ales. Quan a vegades ens trovem en aquests moments no cal recrear-s’hi gaire. La vida també serveix per acceptar que allò que no va amb nosaltres ens passi de tan en quan per així valorar més els altres moments.
Com deia, a l’interior: és allà dins on només nosaltres mateixos hi podem accedir. L’energia és només una via per la qual canalitzem allò que volem transmetre. Cadascú de la manera que pot o millor sap. N’hi ha que pinten, que fan esport, que canten, que toquen un instrument. I n’hi ha que ho fan a través de la fotografia. Un dia una persona em va dir “ja entenc perquè fas fotos!” i jo tota curiosa li vaig preguntar perquè, “perquè no pots explicar tot el que tens al cap amb paraules!”. Per a mi, una via per expressar tot allò que en paraules no sé dir; axò mateix és el que tots tenim a dins i de tant en quan traiem a l’exterior. Cadascú d’una manera diferent. Com deia Cartier Bresson, gran referent per la fotografia, hem d’establir un equilibri entre els dos mons: l’interior i l’exterior, que formen un de sol; que és el que hem de comunicar.
Mireia R.Lopez
