Aquelles tardes que passava berenant davant la televisió mirant els dibuixos a casa l’àvia. Torrades de pa amb Nocilla i un bon got de llet amb Colacao. Sens dubte, eren les millors tardes que un nen petit pot desitjar. Tothom té les seves imatges del passat i al parlar dels propis records fas que els demés recordin els seus. No és que em vulgui justificar, però el cas és que trobo necessari fer un petit viatge al passat per assimilar què tenim en el present i què ens esperarà en el futur.
M’encantava la televisió de casa els avis. Era enorme però funcionava bé i feia el que li demanaves; sense anar més lluny, canviava de canal quan li demanaves i punt. Ahir per la nit, al seure davant de la televisió amb els dos comandaments a distància, un per la televisió i l’altre per la TDT perquè encara estic en procés d’adaptació, em vaig adonar de que a vegades la tecnologia avança de forma innecessària creant una certa obesitat televisiva, a explicar.
Un nen petit no assimila, per sort, les hores de televisió que veu un adult. I dic per sort perquè els queda poc temps si no volen tornar-se obesos televisius. Amb la televisió analògica un nen pot veure programes aptes per ell en horari específic a quasi tots els canals, posem que són 7 canals de mitjana a les llars de l’Estat, però ara és quan ve el salt de gegant. Un nen petit agafa el comandament de la TDT, al qual ens hauríem d’anar familiaritzant, i comença a canviar de canal: TV1, Tv2, Tv3, K3, 3/24, Telecinco, Telecinco2, Antena3, Antena. Neox, Antena. Nova, 8tv, La Sexta, Cuatro, Net TV, Hogar 10, Disney Channel…, i una llarga llista de canals amb programació variada.
De tot aquest llistat extrec la meva primera qüestió sobre la obesitat televisiva: són necessaris tants canals de televisió? Aquesta sobreabundància de programació és fruit dels avenços tecnològics en el món multimèdia. Ampliem l’espai d’espectre radioelèctric, ara l’ampliem per la televisió, creen noves xarxes de cablejat perquè la informació corri a més velocitat, innovem i creem la banda ampla… No és que estigui assenyalant amb el dit a la tecnologia com a culpable d’aquesta obesitat, però en part té una certa culpa.
Steve Schwartz, entès del món de les telecomunicacions i membre del grup que va crear el backup professional, manté la següent afirmació: l’escalabilitat ha de construir carreteres més amples, no cotxes més ràpids, que traslladat a la meva teoria, resumeix la obesitat televisiva. És innecessari crear xarxes de televisió d’importants dimensions per obtenir un sense fi de canals que l’únic que faran serà omplir les cases amb un nou membre a la família: un televisor que té més de 30 canals! Sé que per molts suposa un gran avenç en quant a la millora tecnològica, però la meva qüestió persisteix: són necessaris tants canals de televisió? A partir del 2010 no faran falta el VOD (Video On Demand) ni el NVOD (Near Video On Demand) perquè tothom tindrà un sobre pes de programes a casa seva.
La banda ampla comporta avenços indiscutibles, sobretot en l’àmbit informàtic, però segueixo mantenint la idea de que per veure la televisió no fan falta tants canals. Al final semblarà que no haguem de sortir de casa perquè encenent la televisió ho podem veure tot i de molts punts de vista.
Mireia R. Lopez
