Tagged with UAO

Antoni Cruanyes: “la noticia és el bé més preuat”

Barcelona. Mireia Redondo.- El periodista i director adjunt del diari Avui visita als alumnes de la UAO en el marc del cicle sobre gèneres periodístics titulat Els gèneres periodístics segons es mirin que organitza el Vicedegà de Periodisme de la UAO, Joan-Andreu Rocha. La llarga trajectòria professional d’Antoni Cruanyes va començar amb la tasca de reporter a la British Broadcasting Company (BBC) amb corresponsalia a Londres. Des de la capital britànica va escriure el llibre El llarg adéu a Pinoxet i va mantenir la col·laboració amb els diaris El Temps i El Punt, i també amb els programes de ràdio Els matins d’Ona Catalana i L’hora del pati de RAC1.

La noticia és una illa en un mar d’entreteniment, explica Antoni Cruanyes al definir la peça informativa que més s’utilitza en les redaccions i la qual està en perill d’extinció per l’amenaça d’altres gèneres que evoquen sensacions com és el cas de la opinió. Un dels principals problemes amb què es troben els periodistes a les redaccions és que el lector amb l’eina d’Internet s’ha convertit en una font d’informació que en ocasions desbanca la credibilitat dels professionals. Per això una de les solucions que aporta Antoni Cruanyes és revaloritzar el paper del redactor en vista de que tothom pot aportar informació a través de la web.

Antoni Cruanyes Antoni Cruanyes

L’actual situació econòmica ha repercutit també a les taules dels redactors i ha forçat a varis mitjans a reduir la plantilla, tot i que el diari Avui encara no s’ha vist obligat a fer-ho. Com explica el director adjunt de l’Avui el nostre futur està en un interrogant important, per això els reptes són, a banda de conservar el lloc de treball, saber utilitzar el periodisme com a eina social imprescindible per explicar la realitat de la millor manera possible.

Al finalitzar la ponència, Antoni Cruanyes ha respòs a les preguntes dels estudiants més inquiets. Entre d’altres, ha parlat sobre els periodistes que s’envien a les rodes de premsa, que solen ser els especialitzats en cada tema, els possibles canvis que tindrà el format de la noticia al diari de paper i la diferència amb altres mitjans com la televisió o la ràdio, la rendibilització de les noticies a Internet en un futur no gaire llunyà i la curta vida que li queda al diari en format paper. També ha remarcat l’experiència com a corresponsal recomanant als futurs professionals que és una vivència quasi obligatòria a fer al finalitzar els estudis: la feina de corresponsal és possiblement la més maca que pot fer el periodista, i ha donat uns últims consells pràctics i realistes a tenir en compte quan els futurs periodistes surtin al carrer en busca d’informació veraç.

 

Mireia R. Lopez
Etiquetado , , , , , , ,

Trajectòria familiar, passió pel periodisme

Espero que estigueu aquí pel gènere periodístic i no per Emilio Pérez de Rozas“, és el primer que va remarcar el convidat en arribar a la Sala de Graus. La visita del periodista Emilio Perez de Rozas a la Universitat Abat Oliba (UAO) no va deixar a ningú indiferent. Des de la seva arribada, que va provocar un silenci a la sala, fins que va marxar, la curiositat per saber més de la professió a mans d’un periodista que porta a la sang tot el que comporta aquest món, creixia.

Familia Pérez de Rozas

De pare periodista especialitzat en la fotografia, el cognom Pérez de Rozas s’ha convertit en un sinònim de fotoperiodisme. L’origen per aquesta passió es remunta al patriarca Carles Pérez de Rozas Masdéu, qui va fotografiar un vaixell de l’època i després que naufragués, el va vendre al diari ABC.  Amb aquesta primera feina com a reporter va obrir les portes als seus fills i néts que actualment segueixen la seva trajectòria. Posteriorment les seves col·laboracions es van extendre per altres diaris com La Vanguardia, Las Noticias, El Día Gráfico, La Hoja del Lunes, Solidaridad Nacional, La Prensa i l’agència Efe. Carles Pérez de Rozas, l’últim fotoperiodista de la familia va ensenyar-li des de petit a l’Emilio les virtuts i els inconvenients del periodisme que el passat dijous va transmetre als alumnes de la UAO.

El gènere de l’entrevista va ser la columna vertebral de l’acte presentat pel periodista José Ignacio Castellón i que va donar peu a vàries anècdotes explicades per Emilio Pérez de Rozas. “El periodisme està ple de trucs: el primer és aconseguir que els lectors es quedin amb la nostra firma fins la última línia del text; el segon, encara que vagi en contra de les normes del periodisme, és començar les entrevistes pel titular”, remarcava el convidat. Guarda bons records de l’experiència com a subdirector del diari El Periódico de Catalunya. Actualment és col·laborador amb el diari Sport, el Diari de Mallorca i escriu setmanalment l’entrevista de la contraportada de El Periódico de Catalunya.

Emilio Pérez de Rozas

Les vivències com a subdirector i redactor en cap de la secció d’esports li han aportat diferents visions per enfocar  el bon periodisme. Ha creat un estil propi i diferenciat d’entrevista esportiva que destaca per ser enginyosa i aconseguida. El que més li atrau és allò que és més difícil d’aconseguir, traduït a les seves entrevistes, els personatges que més costa de tenir contacte. “L’ideal seria allò prohibit“, va explicar mentre recordava la entrevista platònica amb la mare del tenista Rafa Nadal, amb qui encara no ha aconseguit seure per parlar. Un dels altres ídols a qui vol tenir el gust d’entrevistar però que cada cop ho veu més complicat d’accedir, és el fisioterapeuta del jugador del Barça Lionel Messi: “aquest noi es passa el dia al costat del Messi per si li passa qualsevol cosa, ha de saber vida i miracles d’ell!”.

De les 65 entrevistes que ja porta a l’esquena, només en una ocasió no l’ha pogut acabar amb les seves anotacions i la cinta de la gravadora, “vaig haver de tornar a citar al personatge i vaig comprovar que la primera vegada que ens havíem vist havia tingut un mal dia”. La redacció d’aquestes entrevistes no sempre és fàcil i moltes vegades els entrevistats o tenen poques ganes de parlar, com el Guillem Figueres, el noi de 12 anys número 1 en tir d’arc que tal com diu Emilio Pérez de Rozas “el nen no parlava, només deia monosíl·labs”; o no disposen de gaire temps per explicar-ho. En altres ocasions, com recorda el periodista amb un nedador olímpic que ara té 82 anys, el periodista quasi no ha ni de preguntar perquè el personatge explica tot i més del que voldria saber. “El que més mal em fa és repetir una persona per entrevistar”, com és el cas de la nedadora olímpica Gemma Mengual, a qui va entrevistar dues vegades per motius diferents: per la victòria de la medalla d’or als Jocs Olímpics de Pequín i la selecció del català de l’any.

Afirma que el gran truc en el periodisme “és fer allò que t’agrada dins de la professió, perquè tot el que t’encarreguin, en el 75% dels casos, no t’agradarà”. La seva passió és redactar, i ara amb els aires que corren en aquesta professió, és el més buscat. Redacció bona, original i que capti a tants lectors com pugui. Emilio Pérez de Rozas s’ha format com a periodista professional i personalment i ha demostrat que tenir descendència familiar dels Pérez de Rozas és un privilegi.

 

Mireia R. Lopez
 
Etiquetado , , , ,
Seguir

Get every new post delivered to your Inbox.

Únete a otros 458 seguidores